El núvol

Fa temps que treballem a classe el tema del núvol i es fa necessari fer-nos un recordatori tant del concepte com d'allò que implica i el correcte ús que n'hem de donar.

Ja sé que soc pesat amb el tema però el més important avui dia, per a treballar connectat és exercir el control sobre les nostres dades. No podem descuidar-nos i hem de realitzar una clara separació d'allò que desem al nostre equip o dispositiu i allò que desem a d'altres espais.

Quan parlem de desar fitxers al núvol, el que estem fent és desar-los en equips que no ens pertanyen, que són propietat d'una empresa que ens cedeix un espai als seus ordinadors.

La nostra finalitat és accdir a aquests fitxers de forma remota, és a dir, no haver de carregar-los a sobre, amb la conseqüent despesa en dispositius d'emmagatzmatge i no haver de transportar-la físicament enlloc.

D'altra banda, hauriem d'analitzar què hi guanyen aquestes empreses oferint-nos aquest espai i aquesta comoditat a canvi de res. I negoci en fan, malgrat que això no implica que es dediquin a revisar i llegir els nostres documents (d'això estem segurs), només vol dir que són empreses i darrera del núvol hi ha una idea de negoci.

En definitiva, abans de començar a pujar els nostres fitxers a qualsevol núvol hem de tenir clares les següents idees:

1. Fer servir el núvol vol dir desar les nostres dades a un ordinador que no és el nostre.
2. A través de la xarxa podrem accedir a aquest ordinador i a les nostres dades des de qualsevol equip del món, tot identificant-nos (normalment amb un correu electrònic i una contrasenya).

Un cop hem sopesat el que això comporta i ens decidim a fer servir el núvol, hem de triar quin farem servir.

Els tres més importants o més utilitzats són:

• Dropbox
• One Drive
• Drive

Totes tres plataformes presenten diferències, avantatges i inconvenients. Nosaltres a classe hem estat fent servir Drive, ja que tots tenim un correu de gmail i, per tant, tots som usuaris de Google, l'empresa propietària d'aquest "núvol".

Però per tal que us feu una idea més exacte de com funciona això del núvol, començaré per explicar-vos Dropbox, el més antic de tots tres.

Per tal d'aconseguir aquest espai per desar les nostres coses, obrim el nostre navegador i anema l'adreça dropbox.com. Un cop allà, ens podrem crear un usuari per a aquest servei.

Dropbox permet que ens registrem fent servir qualsevol tipus de compte de correu electrònic i una contrasenya.

Aneu amb compte! Heu d'inventar-vos una contrasenya nova, que només fareu servir per accedir a Dropbox. En cap cas feu servir la mateixa contrasenya que la del correu electrònic escollit. Recordeu també que una contrasenya segura ha de tenir una extensió mínima de 8 caràcters i barrejar lletres i números.

Un cop us hàgiu enregistrat al Dropbox, aneu al vostre correu, ja que a la bústia d'entrada tindreu un missatge de confirrmació que haureu d'atendre com a últim pas per a validar el vostre compte.

Vegeu en aquesta imatge un exemple:

Correu de confirmació del compte de Dropbox.

Un cop assolit aquest últim requeriment ja podrem accedir al nostre compte des de qualsevol dispositiu amb connexió a Internet. Ara només ens cal pujar els fitxers que volem. El procediment per fer-ho és el següent:

Un cop dintre del servei, cerquem el botó corresponent:

Des d'aquest botó podem començar a pujar fitxers al nostre Dropbox.

Important!

Recordeu que una fletxa cap amunt acostuma a ésser el símbol de pujar un fitxer, és a dir, d'agafar-lo del nostre ordinador i desar una còpia a algun lloc fora d'aquest.

Diferents icones que representen la "pujada" de fitxers.

Finestra prèvia a la pujada de fitxers.

Un cop fet això, s'obrirà el gestor de fitxers del nostre equip per tal que cerquem i seleccionem els arxius.

Dropbox ens permet desar fins a 2 GB de dades que, per tal que us feu una idea, equival a uns 1500-2000 llibres, o unes 110 de fotografies o fins 5 hores de vídeo en determinats formats.

No és gaire espai si el comparem amb els altres dos "núvols" d'aquesta entrada, però ofereix uns avantatges:

1. Funciona com si es tractés d'un disc dur virtual, per tant és molt fàcil d'entendre i de fer servir.
2. Funciona sense problemes amb qualsevol Sistema Operatiu.
3. Ha estat sempre disponible per a totes les plataformes del moment (Android, Blackberry...).
4. No és necessari agregar a cap llista de correu a aquells amb els que compartim els fitxers.

De totes maneres, si volem més espai, el servei es torna de pagament. També hi ha diferències de preus i qualitat d'un núvol a l'altre, però no entraré a analitzar aquest aspecte.

Un cop seleccionats els fitxers, només cal prémer el botó obrir i ja ho tindrem.

Un cop el fitxer o fitxers estiguin carregats podrem afegir-ne més o finalitzar clicant el botó corresponent.

Com quasi totes les eines en línia (que paguen la pena), Dropbox ofereix una aplicació que podem instal·lar al nostre equip per facilitar-nos la tasca d'emmagatzemar i consultar els fitxers.

Un dels missatges que ens enviarà Dropbox serà per oferir-nos que ens descarreguem l'aplicació.

Instal·lació de l'aplicació Dropbox.

Una finestra ens demanarà que introduïm el compte de correu i la contrasenya.

Un cop instal·lada l'aplicació al nostre equip veurem que funciona com si fos una carpeta més. Tot el que hem de fer si volem afegir un altre fitxer al núvol del Dropbox és desar-lo en aquesta carpeta i sempre que tinguem connexió a Internet es sincronitzarà.

La propera vegada veurem com s'ha de fer per compartir amb d'altres persones els fitxers que hi tenim desats.

Ens veiem a classe!

Els gestors de fitxers

Un gestor o administrador de fitxers és una aplicació que té la finalitat de permetre que els usuaris gestionem els documents i carpetes que tenim al nostre equip, tot desplaçant-nos entre ells, creant-ne de nous, movent-los de lloc, etc. És per això que la comprensió del seu funcionament esdevé fonamental per a poder fer servir les eines informàtiques amb capacitat de control sobre allò que estem fent, desant o compartint. Es tracta, per tant, d'una eina bàsica del Sistema Operatiu.

Si som usuaris de Windows 7 o anteriors, el gestor de fitxers que tindrem serà l'anomenat Explorador d'arxius o Explorador de Windows. A partir de Windows 8, aquesta aplicació passa a anomenar-se  simplement Administrador d'arxius. 

Per accedir a l'Explorador de Windows (o l'Administrador de fitxers que faci servir el nostre Sistema Operatiu), fem clic a la seva icona corresponent. S'obrirà una finestra que acostuma a tenir sempre les següents característiques:

• A la part esquerra, una llista vertical amb totes les carpetes del Sistema. 
• A la dreta, la part més ample de la finestra, les carpetes i fitxers que hi hagi a dintre de la carpeta a la qual ens trobem en aquell moment.
• A dalt, la ruta de carpetes que ens assenyala, al final, a quina carpeta ens trobem.

Imatge del gestor de fitxers del windows 7

En funció de quin gestor es tracti tindrem uns avantatges o uns altres. Per exemple, en el cas que tinguem com a Sistema Operatiu el Windows 7 comptem amb un quadre de cerques que ens permet cercar documents tant a dintre de la carpeta en la qual ens trobem com a dintre de les altres carpetes que aquesta contingui. 

Important!

Tots els gestors de fitxers presenten avantatges i inconvenients envers els altres però serveixen per a realitzar les mateixes funcions bàsiques. Saber fer servir el gestor de fitxers és una habilitat elemental per a treballar amb el nostre ordinador.

També compta amb una barra d'eines que permet realitzar determinades tasques de manera ràpida com pot ser organitzar els fitxers en funció de diferents criteris com la data o el tipus, crear carpetes noves, canviar la forma en la qual se'ns presentaran els fitxers (llista, icones...).

I

Administrador de fitxers del Windows 10.

Si tenim Windows 10 veurem que al panell esquerra, ara es prioritza l'accés ràpid, que no és altra cosa que mostrar-nos les carpetes "clàssiques" (Documents, Imatges, Música, Vídeos, Baixades i Escriptori) en primera instància i s'afegeix a continuació el OneDrive, el núvol de Microsoft per tal de facilitar-nos la disponibilitat dels nostres documents en línia.

Més endavant veurem com funciona això del núvol.

També cal valorar positivament que el nou Explorador d'arxius del Windows afegeix al panell central, l'accés als fitxers més recents, és a dir els últims amb els que hem treballat. D'aquesta manera continuar la feina per allà on ens havíem quedat és ara més accessible. Tot i que personalment us demanaré que no us hi fixeu gaire de moment, ja que m'interessa més que sapigueu desar les coses a lloc i fer tot el recorregut necessari per anar a trobar-les allà on les heu desat. Un cop us acostumeu a la navegació "de tota la vida", farem servir dreceres.

Panell esquerra de l'Explorador del Windows 7.

Panell esquerra de l'Administrador d'arxius del Windows 10
Es pot apreciar que incorpora OneDrive, el núvol de Microsoft.

Ara veiem el gestor de fitxers que hi ha als ordinadors de classe.

gestor de fitxers Thunar

Més senzill que l'explorador d'arxius del Windows, però amb un aspecte molt similar ens permet realitzar les mateixes tasques i cerques bàsiques.

L'avantatge de treballar amb Linux és que, a diferència del Windows, el sistema ens permet instal·lar un gestor de fitxers diferent del que ens ha vingut de sèrie. Així, per exemple, els entorns KDE ara acostumen a fer servir Dolphin o Konqueror, mentre que els entorns Gnome acostumen a fer servir Nautilus. 

En el nostre cas, com que fem servir ordinador força antics amb l'entorn d'escriptori XFCE, de sèrie tenim el Gestor de Firxers Thunar, però en podríem instal·lar un altre en funció de les nostres necessitats i gustos. La llista dels gestors de fitxers disponibles és molt llarga.

Gestor de fitxers Dolphin.

Thunar es caracteritza per ésser senzill, ràpid i més lleuger (que ocupa menys memòria) que la resta de gestors a canvi de no presentar tantes funcions com aquests.

D'altra banda, si disposem d'un dispositiu amb Android, pot ser que no presenti cap tipus de gestor de fitxers, ja que, de bon començament cada aplicació s'encarrega de cercar els arxius amb els quals pot treballar. Tot i que hi ha fabricants que ja acostumen a incorporar un gestor de fitxers de sèrie en els seus dispositius, sempre podem descarregar-nos un com si fos una aplicació més. D'aquesta manera ens resultarà més fàcil gestionar i controlar els espais de memòria del nostre dispositiu.

Veiem-ne un parell d'exemples:

El Samsung Galaxy J3 porta de sèrie aquest gestor de fitxers a les seves eines:

Com podeu veure, aquesta pantalla s'assembla molt al panell esquerra del gestor de fitxers del nostre ordinador. Comença mostrant-nos l'accés a les diferents carpetes del nostre dispositiu que en aquest cas són les mateixes que en el nostre ordinador: Imatges, Vídeos, Àudio, Documents, Descàrregues i finalment, en un espai sempre separat, els espais d'emmagatzematge. En aquest cas aquests últims són l'emmagatzematge en el dispositiu i la tarja SD. En el cas del nostre ordinador, aquests serien el disc dur i el disc extractable.

Un altre gestor que ens podem descarregar a l'Android és ES Explorador de fitxers, si feu clic a sobre de l'enllaç, arribareu a la pàgina del Google Play amb tota la informació sobre aquesta aplicació gratuïta, una de les preferides per molts usuaris d'aquest Sistema Operatiu per a smartphones. Que, a banda de permetre gestionar els nostres documents de la mateixa forma que amb l'ordinador, també ens permet gestionar les nostres aplicacions i fins i tot comprimir i descomprimir fitxers.

Per acabar, us deixo aquí un gif animat perquè veieu com podem fer servir el gestor de fitxers per canviar de lloc una cançó que tenim a la carpeta Baixades i volem que estigui a la carpeta música.

Amb el botó dret del ratolí (menú contextual), triem la opció copia. Cerquem la carpeta Música i en aquesta fem servir el mateix botó del ratolí però aquest cop triem la opció Enganxa.

Espero haver-vos aclarit els vostres dubtes.

Ens veiem a classe!

Ordinador a les fosques (2ª part)

Bona dia, bona tarda i bona nit a tots i totes!

Avui continuem amb el tema de l'adaptació de l'ordinador per a persones invidents. Com us vaig dir l'altre dia, ens va semblar una bona solució inicial, ensenyar l'ús de la terminal del Linux per aconseguir no només practicar amb el teclat sinó una forma diferent d'anar comprenent el funcionament de l'ordinador. Si més no pel que fa a la gestió dels documents que hi desem. A més així ens vàrem anar acostumant a la "veu de màquina" que fa servir el lector de pantalla (i el lector de teclat, ara que ja comencem a pensar que són dos programes complementaris en un de sol).

Què és el Terminal Linux?

Es tracta d'una eina que permet comunicar-nos de forma més directa amb el sistema, tot teclejant quines de les ordres preestablertes volen que segueixi l'ordinador. Així, teclejant a la finestra del terminal Linux podem desar un fitxer, editar-lo, obrir programes o tancar-los, reiniciar l'equip i fer totes aquelles tasques que fem habitualment amb l'ordinador. Això si, hem de conèixer prèviament un seguit d'ordres molt concretes i teclejar-les sense cap mena d'error.

El fet que sigui una pantalla buida i que tot es faci mitjançant text afavoreix que tot vagi a una velocitat sorprenent.

Com sempre us dic, els ordinadors requereixen molts recursos per mostrar imatges per pantalla nosaltres estem molt acostumats als entorns gràfics i a que cada vegada siguin més intuïtius o fàcils de fer servir. Però totes aquestes imatges, icones, botons, pestanyes, etc., només serveixen per posar-nos-ho tot de manera entenedora.

Com que els nostres usuaris no podran veure la pantalla, l'ús del Terminal afavoreix una comprensió més profunda de la comunicació que establim amb la màquina. 

Amb l'ús del terminal exercirem un control més potent sobre l'ordinador i a més adquirim un coneixement més profund sobre el sistema.

Per on començar a fer servir el Terminal?

L'acció més fàcil que podem fer és realitzar desplaçaments pels diferents directoris. És aquí on vàrem descubrir una nova dificultat. El lector de pantalla no avisa quan les lletres estan en majúscula o en minúscula. Tot i que és normal, ja que dificultaria la correcta lectura del text, l'ús del terminal exigeix que tots els caràcters s'escriguin amb exactitud. Per exemple, per entrar dintre de la carpeta "Documents" cal introduir l'ordre corresponent i el nom de la carpeta. Si  ho escrivim en minúscules ens donarà error ja que per al sistema la carpeta "documents" amb "d" minúscula no existeix.

Ara bé, per norma general, els directoris de Documents, Imatges, Baixades, etc., que acostumen a venir per defecte amb el sistema, només tenen la primera lletra en majúscules. Una vegada sabem això, aconsellem a l'alumna que, a l'hora de crear documents i carpetes faci servir només minúscules i no deixi espai entre les paraules. Mentre que el lector de pantalla llegeix els noms junts gairebé igual que els separats, el Terminal no reconeix espais en els noms dels documents i per tant és incapaç de gestionar fitxers amb noms com; "la meva música" o "fotografies de les vacances". La millor manera de desar aquests fitxers serà coma a "lamevamusica", "fotografiesdelesvacances", etc.

Escriure documents de text des del Terminal 

Per crear els primers texts des del Terminal vàrem fer servir el programa nano. 

L'avantatge d'aquest programa és que permet crear fitxers de text, desar-los allà on calgui i obrir-los des de on siguin. D'altra banda presenta un inconvenient i és que cal conèixer un seguit de dreceres de teclat específiques per a aquest programa que no coincideixen amb les dreceres de cap altre programa. 

Les dreceres de Nano són molt diferents de les dreceres que habitualment presenten el  programes de l'entorn gràfic.

El gestor de fitxers de l'entorn gràfic

Abans de continuar amb d'altres temes volíem comprovar com responia el lector de pantalla al gestor de fitxers de l'entorn gràfic, no fos el cas que resultés més senzilla la navegació amb aquest programa que no pas amb la terminal. A més, no em semblava bé deixar de banda dreceres de teclat més universals com copiar i enganxar, tan útils als entorns gràfics.

La navegació per aquest programa fent servir el teclat va estar més còmode del que m'imaginava i a més, gràcies a la tecla de menú, les funcions de copiar, retallar i enganxar són fàcils de fer servir. L'inconvenient és que el lector de veu sembla ensopegar cada dos per tres i no s'entén el que diu, fent necessari pujar i baixar amb les tecles de direcció per tal que torni ha llegir el text de manera entenedora.

Per realitzar desplaçaments per la finestra del gestor de fitxers fem servir les fletxes de direcció i el tabulador. A més, per tornar cap enrere ens serveix la mateixa drecera que quan fem servir el navegador.

Important!

Un cop obert el Gestor de fitxers, s'obre el directori principal de l'usuari (carpeta amb el nom d'aquest) i només cal fer servir les tecles de direcció per moure'ns per sobre de les carpetes i fitxers que hi hagi.

La combinació de tecles Alt + tecla de direcció corresponent, ens permetrà desplaçar-nos cap enrere (esquerra), endavant (dreta) si ja hem entrat en alguna/es de les carpetes o cap amunt o cap avall per l'"arbre de directoris".

Alt + esquerra = tornem enrere

Alt + dreta = tornem a avançar

Ctrl + W = tanquem la finestra

Comencem a navegar per la xarxa

Un cop ja tenim el teclat dominat ens enfrontem a les eines bàsiques per a treballar en xarxa, el navegador i el gestor de correu. Tenim l'avantatge que, tant Orca (el lector de pantalla) com Firefox (el navegador) i Thunderbird (el gestor de correu) són productes de Mozilla i per tant, el lector respon prou bé amb aquests. Hem fet la prova amb altres navegadors i el resultat ha estat que el lector de pantalla no ha dit ni ase ni bèstia.

Les dreceres de teclat per a Firefox, l'ús de les tecles de direcció i del tabulador han estat un recursos excel·lents. L'obstacle que ens trobarem quan naveguem a les fosques seran les pròpies pàgines web. Orientades a la vista i cada cop més a cobrir la necessitat de funcionar en dispositius tàctils, sovint s'ha de passar per sobre d'inacabables menús, enllaços que porten a la confusió i publicitat que no sempre es tanca quan premem la tecla Escape. Fins i tot la Viquipèdia, tan plena d'enllaços, presenta massa informació sobrant abans d'arribar a la informació requerida.

Per tant, paciència! El que cal és acostumar-se a navegar tot escoltant el lector de pantalla, deixar que l'alumne s'acostumi a la organització de cada pàgina. Per exemple, anar baixant fins trobar l'índex a una pàgina de la Viquipèdia o comprendre que les cerques a Google tenen sempre la mateixa estructura: títol amb enllaç, adreça i dues línies introductòries.

Al començament costa una mica però ven aviat veureu que sou capaços de realitzar cerques amb una velocitat prou acceptable.

El correu electrònic

Quan comencem a ensenyar l'ús d'Internet una passa imprescindible és aprendre a fer servir el correu electrònic. Eina de comunicació bàsica a la xarxa que a més complex la funció d'identificar-nos davant de molts serveis que ens podem trobar.

El correu web és aquell que fem servir gairebé tots. Aquest tipus de correu acostuma a ser gratuït i necessitem tenir connexió a Internet per poder accedir-hi. D'altra banda, el gestor de correu és un programa que ens permet treballar amb el nostre correu de manera més còmoda. Tot i que en un principi hi havia diferències enormes entre fer servir el correu a través de la web o mitjançant un gestor de correu, actualment no hi  ha tanta diferència ja que els correus web presenten gairebé les mateixes prestacions.

Tot i això, els gestors de correu encara es fan servir i molt. Penseu per exemple quan consulteu el vostre correu a través del vostre smartphone. Segurament que no aneu amb el navegador a gmail.com o a outlook.com siní que premeu directament la icona de correu electrònic o la icona del correu gmail, per posar un exemple. Aquestes aplicacions serveixen per facilitar-vos la consulta i l'ús del correu a través del vostre dispositiu.

Doncs bé, això son gestors de correu. Tant si són aplicacions per a dispositius mòbils com si són aplicacions d'escriptori, tots tenen unes característiques comunes: permeten gestionar més d'un compte de correu alhora i desen els correus en el nostre dispositiu. Aquesta última característica ens permet poder consultar els nostres correus fins i tot quan no tenim connexió. Així, podrem tornar a llegir aquell correu que vam rebre l'altre dia sense necessitat de connectar-nos a cap xarxa o haver d'anar a recarregar el telèfon per manca de dades mòbils.

Pel que fa al cas que ens ocupa, després d'estar al web del gmail i després comparar l'experiència amb l'ús del gestor de correu Thunderbird, vàrem veure que la navegació pel correu era molt més àgil, còmoda i comprensible fent servir el gestor.

Com sempre, el que més costa un cop  obert el programa és trobar el punt d'inici des de on començar. Però només és qüestió d'anar baixant amb les tecles de direcció fins trobar la safata d'entrada. Un cop aquí la resta resulta relativament fàcil de fer servir. Només vull assenyalar un parell de detalls ha tenir en compte per no perdre's. Un cop localitzem la safata d'entrada, per entrar a la llista de missatges cal fer servir el tabulador. El lector de pantalla ens indica que estem a sobre d'una taula amb x files i y columnes i ens torna a senyalar que es tracta de la safata d'entrada. Acte seguit llegeix la línia del primer missatge. S'ha d'estar atent per escoltar si indica que es tracta d'un missatge no llegit. Ho dic perquè un cop ha llegit la línia del missatge sembla marcar-lo com a llegit. Suposo que serà pel fet que el cos del missatge apareix a sota de la finestra. Tot i que el lector no el llegeix en aquell moment.

Aquest primer missatge tampoc apareix com a seleccionat i descobrim que si baixem amb les tecles de direcció el segon ja si que el selecciona. Per tant, un cop arribem a la taula de la bústia d'entrada, el més recomanable és indicar a l'alumne que després d'escoltar aquesta primera línia de missatge amb atenció, en comptes de baixar, faci com per anar cap amunt. Així el missatge queda seleccionat, fet necessari per a poder obrir-lo pitjant la tecla Enter.

Els missatges s'obren en una pestanya nova i cal tenir present una nova curiositat, en anar baixant amb les tecles de direcció, el lector de pantalla sembla passar de l'assumpte directament a la segona línia del missatge. Per tant ja he pres per costum deixar una o dues línies en blanc abans de començar a escriure un email.

Per respondre a un missatge només cal fer servir la combinació de tecles Ctrl + R i, un cop escrita la nostra resposta, només cal utilitzar Ctrl + Enter per enviar el missatge. Si voleu provar aquestes dreceres de teclat només cal que agafeu el vostre ordinador i aneu al vostre compte de gmail. Podreu comprovar que les dreceres són les mateixes.

Per crear un missatge nou, és a dir, des de zero, l'alumne pot fer servir les tecles Ctrl + N. Els missatges nous apareixen en una finestra nova, en comptes de fer-ho en una pestanya. De totes maneres, un cop omplertes totes les dades i enviat el missatge, aquesta finestra també es pot tancar fent servir Ctrl + W.

El problema el vàrem trobar a l'hora d'adjuntar fitxers amb el correu. La dracera de teclat per fer-ho és Ctrl + Majús + A però per algun motiu sembla que no funciona correctament. Només ha funcionat dues vegades de totes les que ho vàrem provar. La solució va passar per fer servir la drecera per anar al menú del programa Ctrl + A i a partir d'aquest punt navegar per les opcions de menú fins a trobar la d'adjuntar fitxer.

Una altra experiència amb això d'enviar documents adjunts la vàrem tenir amb el processador de text, però això ja ho veurem més endavant.

Com a conclusió podríem dir que el correu Thunderbird és una aplicació que respon molt bé amb el lector de pantalla i que com a mínim ens garanteix que els alumnes podran aprendre i practicar amb els emails de forma còmoda i molt satisfactòria.

El proper dia continuarem amb la nostra experiència amb l'ordinador a les fosques i la cerca de continguts al web del Youtube.

Espero que us hagi agradat i que hàgiu aprés alguna cosa que us faci servei.

Ens veiem a classe!.

Què és el Sistema operatiu

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Avui vull deixar-vos una pinzellada dels conceptes de la classe anterior, on vam començar a analitzar com interaccionem amb l'ordinador i a apreciar les diferències entre els ordinadors que hi ha a la classe i aquells equips que podeu tenir a casa o a la feina.

Un Sistema Operatiu és el programari bàsic d'un ordinador. Actua directament sobre la màquina i permet que la resta de programes (les aplicacions) també ho pugin fer, per tant fa d'intermediari entre el maquinari i les aplicacions.

Pel que fa a nosaltres, interaccionem amb el Sistema Operatiu mitjançant comades. Habitualment aquestes comandes les introduïm senyalant i/o fent clic a sobre dels diferents objectes que apareixen per pantalla.

Això és perquè els Sistemes Operatius que fem servir habitualment ens ofereixen una interfície gràfica, és a dir, un entorn visual que fa que la comunicació amb l'ordinador sigui senzilla i intuïtiva.

Als ordinadors, el Sistema Operatiu es troba al disc dur, juntament amb la resta de programes. Per tant, el disc dur o memòria externa és l'espai on va a parar absolutament tot el que desem al nostre equip.

De fet, si fem servir el Sistema Operatiu Windows, veurem que el botó d'Inici de l'escriptori, en realitat actua com si fos un calaix cap al disc dur.

Veiem a continuació el menú d'Inici del Windows XP.

Com podem apreciar, del menú que en surt tindrem accés als diferents programes que hi tenim instal·lats, així com també als nostres fitxers a través de l'accés directe a la carpeta documents, música, etc.

Si el comparem amb el menú d'inici del Windows 7, veiem que la lògica és exactament la mateixa.

I per acabar, observem el botó d'inici del Windows 10.

Tal i com bé per defecte, sembla diferent degut a tot aquest conjunt de "quadres", els anomenats "Tiles". Però la lògica continua sent la mateixa. Presenta un seguit d'accessos ràpids tant a les aplicacions com als nostres fitxers. Canvia la forma de presentar-los, és a dir, el tipus d'entorn gràfic.

Tot i que pels usuaris de "sobretaula" pot semblar-vos un entorn més complicat, penseu que en un món ple de pantalles tàctils aquesta forma de representar els objectes per pantalla pot ser més còmode i intuïtiu que els seus predecessors en determinats dispositius.

Pel que fa a Linux, hi ha diferents entorns gràfics que podem instal·lar en funció dels nostres gustos o necessitats. Els més coneguts i utilitzats són el Gnome i el KDE. A classe acostumem a tenir un altre, anomenat XFCE, que és molt senzill, ja que els nostres ordinadors són molt antics i funcionen més ràpid si on ha de presentar imatges molt complicades per pantalla.

Recordeu que mostrar imatges per pantalla és allò que més esforç li suposa a l'ordinador, per tant els entorns gràfics més moderns, en ser molt visuals necessiten que els dispositius compleixin amb uns requisits mínims.

Entorn d'escriptori Gnome 3, font: https://www.gnome.org/gnome-3/

Entorn d'escriptori KDE, font: https://www.linuxmint.com/pictures/screenshots/sarah/cinnamon.png

Entorn d'escriptori XFCE, font: https://www.linuxmint.com/pictures/screenshots/sarah/xfce.png

El nostre entorn gràfic fa una clara distinció entre l'accés a les aplicacions i l'accés als fitxers. És per això que, quan obrim el menú de l'escriptori, l'equivalent al botó d'Inici del Windows, hi trobem totes les aplicacions instal·lades al nostre equip però cap carpeta ni fitxer.

Per finalitzar, hem de conèixer una altra característica dels menús de l'escriptori, el cercador. Sempre que obrim el menú, podem començar a escriure el nom de l'aplicació que volem fer servir, i immediatament apareixerà al llistat.

Amb el menú d'Inici del Windows també podem trobar qualsevol fitxer que tinguem a l'ordinador.

Si comencem a escriure el nom de l'aplicació que volem obrir, aquesta apareix a la llista del menú d'Inici.

Important!

El Sistema Operatiu és el programari bàsic d'un ordinador. Mitjançant una interfície gràfica ens ofereix un entorn visual per poder fer servir l'ordinador de forma intuïtiva seleccionant i pitjant a sobre d'objectes que apareixen per pantalla.

Espero que us hagi quedat clar el tema del Sistema Operatiu i l'entorn gràfic.

Ens veiem a classe!

Restaurar l'ordinador amb Windows 10

Hola bon dia, bona tarda o bona nit!

Com que veig que molts de vosaltres heu passat a fer servir Windows 10, ja sigui perquè us heu comprat un equip nou o bé perquè no heu pogut evitar que el vostre Windows s'actualitzés, he decidit que us cal una petita orientació.

Així, aquesta entrada està pensada per aclarir-vos una mica com funciona aquest nou Windows amb la finalitat que comenceu a acostumar-vos-hi.

Els comptes d'usuari

Comencem per allò que més problemes us està donant, els comptes d'usuari. Windows admet dos tipus de comptes d'usuari, el compte local i el compte de Microsoft. Amb el primer tipus no teniu problema. Quan arribem a classe i cadascun de vosaltres s'asseu davant del seu ordinador, l'engegueu i aquest us demana un compte i una contrasenya, de vegades ni tan sols és necessària la contrasenya.

Aquest compte serveix per entrar al vostre ordinador i res més. Sense la contrasenya adequada, cap altre usuari pot accedir a les vostres dades, fitxers i configuració. Es tracta, per tant, d'un compte local, que només afecta a aquest equip i prou.

Es poden fer servir tants comptes locals com faci falta, amb la finalitat que diferents persones puguin fer servir el mateix ordinador sense que es vegin afectats els documents i l'entorn dels altres usuaris. Per exemple, si som pares i volem que els nostres fills/es facin servir l'ordinador, però no volem còrrer el perill que ens esborrin la nostra feina, podem crear un compte local per a ells amb el seu nom, on hi pugui accedir i veure continguts o fer els deures de l'escola.

De moment, no us complicaré l'explicació amb els diferents tipus de comptes d'usuari local que existeixen. Només vull que quedi clara aquesta idea: el compte d'usuari local només serveix per treballar al vostre ordinador, és a dir, a nivell local.

Ara bé, la cosa se'ns complica quan fem servir un usuari de Microsoft.

Què és un usuari de Microsoft?

Doncs tot aquell que té un compte decorreu web amb Microsoft, és a dir, tot aquell que té un compte de hotmail o outlook, és un usuari de Microsoft. D'aquest fet, n'intuïm que no es tracta només d'identificar-se davant del nostre equip sinó d'identificar-se com a client de Microsoft, com a usuari dels seus serveis a la xarxa.

Si triem que el nostre equip ens connecti directament amb el nostre compte de Microsoft, estem acceptant que les nostres dades, documents i configuració del nostre equip quedi enregistrada al núvol.

Tot i que això pot suposar un seguit d'avantatges, normalment, als usuaris domèstics no els hi agrada aquest tipus de compte, ja sigui per estar més acostumats a la forma de fer de sempre, per no ser usuari de Microsoft, ja que quan es treballa en línia i es fa servir el núvol prefereixen d'altres companyies com Google o simplement per desconfiança envers aquest tipus de sincronització.

En conclusió, que molts usuaris ho veuen molt embolicat, això de fer sevir un compte de Microsoft i volen continuar fent servir l'ordinador com sempre.

Seria ideal que  nosaltres mateixos configurem el nostre Windows però segurament hem deixat aquesta configuració inicial a mans del responsable de la botiga. Si és així, simplement li diem que no volem treballar amb un compte de Microsoft, que ens configuri un compte local i prou. Més endavant, quan ja domineu les eines en xarxa, ja canviareu la configuració i afegireu l'usuari de Microsoft si us fa el pes.

Restaurar l'ordinador amb Windows 10

A continuació us descriuré com  hauríeu de fer per restaurar el vostre equip a l'estat de fàbrica en cas que volgueu començar de zero amb el vostre Windows 10.

Tècnicament, amb Windows 10, ja no existeix això de formatar l'ordinador. Amb els Windows anteriors, quan el nostre equip ja anava massa lent o presentava diversos problemes, com virus o errades de sistema, procedíem a instal·lar el sistema operatiu de zero, esborrant totes les dades i programes que teníem desats a l'equip.

Però Windows 10 permet restablir els equips sense haver de perdre les nostres dades. Representa un gran avanç qualitatiu per a Windows, tot i que d'altres Sistemes com Mac OS i quasi tots els GNU/Linux ja ho feien d'aquesta manera. Tot i que, si volem, encara podem fer que s'esborri tot, com si estiguéssim fent un formateig "dels de tota la vida".

Per començar, si tenim l'equip ja engegat i preparat per treballar, podem anar al botó d'inici i escriure "recuperación". Apareixerà a la llista la opció "Opciones de recuperación", fem clic a sobre i s'obrirà una finestra on podrem triar que volem "Restablecer este PC", fent clic al botó "Comenzar".

Apareixerà una pantalla blava que ens permetrà triar entre tres opcions:

1. Mantenir els nostres fitxers, esborrant la configuració i les aplicacions.
2. Treure-ho tot, aquesta opció esborrarà també els fitxers personals.
3. Restaurar la configuració de fàbrica. Amb aquesta opció tornaríem a tenir l'equip l'equip tal i com va sortir de la fàbrica. (No tots els equips permeten aquesta última opció).

Si triem que volem tornar a la configuració de fàbrica i el nostre equip tenia el Windows 10 de fàbrica, tota la restauració estarà automatitzada.

A partir d'aquest moment, l'ordinador començarà un procés de còpia i esborrat dels fitxers que pot trigar tranquil·lament un parell d'hores, per tant, siguem pacients, que en tenim per estona. Durant aquest procés, l'ordinador es re-iniciarà diverses vegades, només cal deixar-li fer i no intervenir fins que ens ho demani.

Quan aparegui la pantalla "Comenzar rapidamente", no pitgem el botó "Usar configuración rápida". En comptes d'això, farem clic allà on posa "Personalizar configuración". Això ens portarà a dues pantalles seguides amb el títol "Personalizar configuración". Dintre d'aquestes pantalles podrem desactivar aquells aspectes que no ens agradin del Windows, com per exemple la de permetre que Windows i les aplicacions demanin conèixer la nostra ubicació o la de connectar-se automàticament a les xarxes compartides per als nostres contactes.

Arribat el moment, ens demanarà quin tipus de compte que volem fer servir. Ens saltem la finestra que vol que inserim el nostre usuari de Microsoft, és a dir, no li donem cap compte de correu i marquem la opció "crear una cuenta para este equipo" o "Configurar Windows con una cuenta local". Aquest serà el nostre compte local. Escrivim un nom per l'equip i una contrasenya que només ens servirà per aquest ordinador.

Ja sé que sóc pesat però la contrasenya ha de ser específica per aquest equip. No és la nostra contrasenya de correu! Ens inventem una de nova!

Un cop hem finalitzat la instal·lació, ja podem entrar al nostre ordinador amb la nostra contrasenya i accedir a l'escriptori del Windows.

Important!

Un truc per no haver d'introduir la contrasenya a l'inici de sessió

Si som d'aquells als que no ens agrada haver d'introduir contrasenya per iniciar la sessió al nostre equip, aquí teniu un petit truc per aconseguir-ho.

Heu de prémer la tecla de Windows o tecla de sistema i la tecla R (Ctrl + R). Apareixerà una petita finestra on hem d'escriure la següent paraula "netplwiz" i pitgem Enter.

Al quadre de diàleg corresponent podrem desmarcar la opció que obliga als usuaris seleccionats ha introduir la seva contrasenya a l'inici. En el nostre cas, com que només tenim un usuari, no hi haurà cap problema d'equivocar-nos.

En prémer el botó "Aplicar", una nova finestra ens demanarà el nom de l'usuari sobre el qual volem aplicar el canvi i la seva contrasenya. Omplim les dades, acceptem tot i ja està fet. La propera vegada que iniciem sessió ja no ens caldrà la contrasenya (però compte, no us oblideu de quina era! potser més endavant ens tornarà a fer falta).

La propera vegada veurem com personalitzar l'aparença del Windows 10, en especial per aquells que preferiu treballar en un entorn més clàssic, com el del Windows 7.

Espero que us hagi estat d'utilitat i us hagi aclarit alguna cosa.

Ens veiem a classe!

Ordinador a les fosques (1ª part)

Salutacions a tots i totes, estimats alumnes meus!

Torno a rescatar aquest espai que fa massa temps que deixat penjat i no pas per manca d'activitat. Ara que tinc una mica de temps vull continuar amb aquest projecte que tant us serveix a vosaltres com a mi per recordar tot allò que fem a classe.

Aprofitaré aquesta entrada per parlar-vos d'una de les classes que he hagut de donar i que m'ha pres moltes hores i aportat molts coneixements i molta il·lusió. Aquesta classe o "projecte" ha estat la informàtica per a una alumna invident.

Tant m'ha impactat la gran desconeixença que tenim de la informàtica des d'aquesta perspectiva que he volgut deixar constància de totes les dificultats que hem passat per aconseguir adaptar l'ordinador i la forma d'explicar la matèria a les necessitats d'una persona que no pot veure. Per tant, dedicaré unes quantes entrades a aquest tema amb la finalitat que serveixi d'ajuda o "guía" per a d'altres persones que es vegin en la mateixa situació i vulguin aconseguir fer servir les eines informàtiques amb èxit i autonomia.

Per a la resta, potser us serà interessant pensar en la informàtica des d'aquest punt de vista i aprendreu, això segur, un munt de trucs per fer servir el teclat de manera més eficient.

Començo així a relatar-vos la nostra batalla amb l'ordinador "a les fosques".

La primera dificultat que vàrem trobar va ser el material que podríem fer servir. Tot el material informàtic per aquest col·lectiu és molt car i es troba orientat a l'escriptura en braille. Ens va semblar que en trauríem més profit si féssim servir un teclat convencional en comptes d'un teclat especial en braille, ja que en cas de necessitat es podrà defensar davant de qualsevol ordinador.

Per tal de no haver d'estar depenent d'altaveus, vàrem triar un model de monitor amb altaveus integrats.

El programa Mekanta ens ofereix una forma molt entretinguda i amb so per aprendre mecanografia.

Amb quines eines comptem per conèixer el teclat?

Com per a qualsevol alumne, un programa de mecanografia es el més adient per a començar a fer servir l'equip. Però aquest cop no ens serveix qualsevol programa, ja que l'alumne no veu la pantalla és necessari que el programa indiqui la lletra mitjançant àudio. Per aquest propòsit vàrem trobar Mekanta, un programa que, malgrat estar pensat inicialment per a nens, resulta prou complet i entretingut. A més, té l'avantatge que permet desar els progressos de l'alumne (és a dir,  desar la partida). 

El seu major inconvenient és que es tracta d'un programa per a Windows i, com és el nostre costum, allà on no podem adquirir una llicència de Windows, instal·lem un Linux. En aquest cas, també vàrem tenir sort en trobar un Sistema Operatiu pensat exclusivament per a persones amb discapacitat visual, el Vinux. 

Basat en Ubuntu i amb una interfície d'escriptori Unity, de seguida vàrem començar a avaluar els seus avantatges i els seus inconvenients.

Escriptori del Vinux.

Podeu descarregar-vos el Sistema Operatiu Vinux des de la seva pàgina oficial de manera gratuïta fent clic aquí.

Un cop instal·lat aquest sistema a l'ordinador comprovem que el lector de pantalla Orca està instal·lat i en marxa per defecte. No és tan la sorpresa, ja que aquest programa acostuma a ser-hi a la majoria de distribucions Linux, la novetat és que sempre està activat.

Pel que fa l'entorn d'escriptori Unity, no és el que més m'agradi ja que vàrem comprovar que no es navega amb facilitat per la llançadora d'aplicacions i crear dreceres directes a l'escriptori no és gens intuïtiu, cosa que resta autonomia als futurs usuaris.

Tot i això, es pot accedir al panell d'aplicacions prement la tecla de "Windows" o tecla de sistema i com a qualsevol Sistema Operatiu d'avui en dia, escrivint el nom del programa. La navegació per aquest panell fent servir el tabulador i les tecles de direcció tampoc sembla molt còmode de bon començament.

Davant aquests aspectes de l'entorn d'escriptori vàrem decidir que una bona forma d'ajudar que els alumnes puguin assegurar-se que les aplicacions s'obren , seria ensenyar-los a treballar amb les instruccions més bàsiques de la terminal de Linux. De fet la terminal ha estat una eina de gran ajuda, ja que sovint el lector de pantalla ha presentat problemes d'àudio amb diverses aplicacions, mentre que en llegir la terminal quasi mai té problemes.

Així, al final, la nostra alumna ha après 3 camins diferents per obrir una aplicació:

1. Escriure el nom de l'aplicació des del propi escriptori i pitjar la tecla Enter (només funciona si hi ha la icona de l'aplicació a l'escriptori).
2. Fent servir la tecla de sistema (o tecla "Windows") i escrivint el nom de l'aplicació al panell d'aplicacions i prémer Enter.
3.  Obrir la terminal, escriure el nom de l'aplicació que volem obrir i prémer Enter.

Fet i fet, l'alumne ha de donar les ordres per escrit. Tot i que la terminal és l'únic dels tres camins que ens obligarà a escriure el nom complert de l'aplicació, durant tot el període d'assaig i error ha estat el camí que menys problemes ha donat (tenint present que només ens podem guiar per la veu).

De totes maneres, cap d'aquests mètodes és factible sense adquirir prèviament un coneixement del teclat, per tant recordem que cal un treball previ i molta paciència tant per part de l'alumne com del professor.

Mecanografia amb el Mekanta

Pel que fa al programa meKanta, per poder instal·lar-lo en el nostre equip vam fer servir l'aplicació Wine, que permet fer còrrer programes del Windows al nostre sistema operatiu. No sempre dóna resultats positius però en el nostre cas sembla que ha estat la solució més adient.

El dictat mitjançant àudio de Mekanta ha estat ideal
 per a aquesta part de l'aprenentatge de les eines informàtiques.

Podeu descarregar-vos aquesta aplicació fent clic aquí.

Durant la primera i la segona sessió semblava que tot funcionava de manera correcta però vàrem detectar un problema a l'hora de recuperar la "partida" anterior. Semblava que un cop introduït el nom de l'usuari, a l'hora de decidir si canviar de personatge o continuar amb el mateix, el programa es quedava bloquejat i no podíem avançar. Ingènuament, vàrem arribar a la conclusió que devia d'ésser algun tipus de problema vinculat amb el Wine, i començàvem una partida nova per tal de poder continuar amb les pràctiques.

Més tard, provant tecles i botons, vàrem descobrir que, per alguna raó, en arribar a aquest punt el focus se sortia de la finestra del Mekanta. Per tal de tornar a situar el focus a la finestra cal fer clic al amb el ratolí a la finestra. Haurem d'estar atents de deixar sempre el ratolí al centre del monitor.

Un cop superats els primers entrebancs i assolits amb excel·lents resultats els coneixements sobre el teclat, el següent pas era descobrir la navegació per la xarxa per poder avaluar el comportament del navegador Firefox en combinació amb el lector de pantalla.

Us explicaré com va anar a la propera entrada.

Aprofito també per comunicar-vos que a la Fundació Bayt-al-Thaqafa , començarem aviat el nou curs d'informàtica sota el títol "Ús de les TIC orientat a la cerca de feina".

Espero que us hagi agradat! Ens veiem a classe!

Formats d'imatge

Avui intentaré explicar-vos d'una manera senzilla el tema dels formats d'imatge.  Hi ha una sèrie de conceptes que hem de tenir assumits prèviament per poder entendre el que significa decidir-se per emprar un format d'imatge i no pas un altre. Aquests conceptes són: píxel, bit, RGB i profunditat de color.

Comencem per explicar aquell que ens resultarà més fàcil comprendre, el píxel. Un píxel és la unitat mínima de color que un ordinador ens pot mostrar per pantalla. Hem de comprendre que es tracta d'un punt minúscul, d'un color concret que, juntament amb la resta de punts (píxels) de la pantalla formen la imatge.

Com determina l'ordinador quin color ha de tenir aquest píxel? Doncs ben senzill, l'arxiu que conté la imatge li proporciona tota la informació sobre els colors que ha de tenir cada punt de la imatge, així com la seva posició.

La informació sobre cada píxel es dóna en bits, i aquest és el següent concepte que hem de tenir en compte. Els ordinadors fan servir el llenguatge binari, on el bit representa la unitat mínima d'informació. Així un bit per sí sol només pot indicar una d'entre dues possibilitats, per exemple encès o apagat, 0 ó 1. Per tal de poder transmetre dades més complexes, els bits s'agrupen en grups de 8. Cada grup de 8 bits és el que coneixem per byte.

Veiem ara com afecta això al tractament de les imatges.

Per indicar de quin color ha de ser un determinat píxel, es fa servir una combinació de bits, per exemple un byte (en el cas que fem servir una combinació de 8 bits per senyalar de quin color es tracta). Així, si cada bit només pot indicar un valor d'entre dos possibles, quantes combinacions possibles ens poden proporcionar 8 bits.

Veiem-ho amb un exemple:

00000000

00000001

00000011

...

10010100

fins a

11111111

Com que cada posició, cada bit, d'aquest grup pot adoptar dos valors diferents, tenim 2⁸ possibles colors, és a dir que podrem representar un total de 256 colors per a cada píxel.

Quan parlem de profunditat de color, fem referència precisament a la quantitat de bits que podem fer servir per representar un color.

Així, existeix la possibilitat d'afegir més bits d'informació per poder representar encara més colors. Encara que us sembli difícil de creure, en el mòn hi ha més de 256 colors diferents.

Si volem una imatge que contingui més colors, necessitarem afegir-hi més bits i com que aquests "viatgen" en grups de 8 la imatge haurà de tenir una profunditat de 16 bits, el doble de bits que una imatge de profunditat inferior.

Quants colors podrem representar amb 16 bits? Doncs 2¹⁶, 65.536 possibles colors.

Encara existeixen més colors diferents i per tant podem afegir encara més bits d'informació per tal de representar-los. Una profunditat de 24 bits ens permet la possibilitat de representar fins a 16.777.216 colors diferents. Arribats a aquest punt hem de ser conscients que l'ésser humà no és capaç de diferenciar entre tantes tonalitats de color.

Tot i això, existeixen imatges que presenten una profunditat de color de 32 bits, en les quals, l'últim byte (o grup de 8 bits) ja no aporta informació sobre el color sinó que s'utilitza per aportar informació sobre les transparències. Aquest és el cas de les imatges en format PNG.

Ara farem una prova senzilla per veure com són els tres formats d'imatge que hem tractat a classe i com aquests afecten al pes i a la qualitat d'una imatge en concret. Per fer-ho utilitzarem un cop més l'editor d'imatges GIMP.

En primer lloc hem d'obtenir una imatge original. Podem fer una  fotografia amb un dispositiu digital (càmera, mòbil o webcam), o bé escanejar-ne una que tinguem impresa. Una altra possibilitat és descarregar una imatge d'Internet (com he fet jo), però llavors heu de tenir cura amb els drets d'ús que tingui la imatge seleccionada.

La imatge que he triat és la següent:

Imatge extreta de la Wikipèdia: https://es.wikipedia.org/wiki/Stormtroopers

Un cop ja tenim la imatge hem d'obrir-la amb l'editor d'imatges. El nostre objectiu serà realitzar un canvi, retallant una figura d'aquesta imatge. Abans hem d'estar segurs que la nostra imatge conté transparència, ja que si no és així tot allò que suprimim a la imatge es tornarà del color de fons assignat per defecte (que acostuma a ser el blanc). Anem al menú "Capes" i triem la opció "Afegeix canal alfa" que apareix quan ens posem a sobre de "Transparència".

A continuació podem seleccionar la part de la imatge que volem conservar amb l'eina que més s'adeqüi a la nostra situació. Com que la silueta que vull preservar és molt irregular triaré l'eina de "selecció lliure".

Un cop hem seleccionat la figura, hem de tenir present que volem retallar allò que l'envolta, per tant haurem d'invertir la selecció- Des del menú "Selecciona" triem la opció "Inverteix". En acabat, premem la tecla suprimir i el resultat serà semblant a aquest:

Ara la zona que envolta la nostra figura està composta per petits quadres blancs i grisos. Es tracta de la senyalització típica que indica que aquesta zona és transparent.

Desarem la imatge com a fitxer propi de Gimp amb l'extensió .xcf. Ja sabeu com es fa, anem al menú "Fitxer" i triem la opció "anomena i desa". Posem nom al document (recordeu que és molt recomanable que això sigui el primer que feu) i escollim un espai entre els nostres fitxers per desar-lo.

Important!
Els fitxers .xcf no són pròpiament fitxers d'imatge, ja que només serveixen per a treballar amb el programa Gimp. Per tant cap usuari que no disposi d'aquest programa podrà obrir el fitxer que conté la nostra imatge.

Tot seguit desarem la imatge en els tres formats que hem après a classe. Comencem pel PNG, que és un format de compressió sense pèrdua. A més admet una profunditat de color que inclou de milions de colors i transparències (canal alfa). Per tant admet profunditats de color de 24 i 32 bits.

Pel tipus de compressió que realitza és un format ideal per a imatges amb colors plans o amb poca variació. No admet el mode de color CMYK, que és el propi de les impressores, és per això que no resulta adequat per a imatges que hagin de ser impreses. 

Anem al menú "Fitxer" i aquest cop triem la opció "Exporta com a..." (o "Export As..."). S'obrirà el corresponent quadre de diàleg on , fent clic a l'apartat "Seleccioneu el tipus de fitxer (per extensió)", apareixeran tots els formats d'imatge amb els que Gimp pot treballar. Només cal triar PNG, que normalment bé marcada per defecte, i exportar.

Quadre de diàleg Exporta la imatge.

La imatge resultat és aquesta:

Imatge en format PNG

La segona imatge la desarem en format GIF, per tant tornarem a fer el mateix però aquesta vegada triarem el format GIF en el quadre de diàleg "Exporta la imatge".

Després d'acceptar fent clic als corresponents apartats, obtindrem una imatge com aquesta:

Imatge en format GIF.

Com podeu apreciar, en tractar-se d'una imatge que conté relativament pocs colors, no es veu gaire diferent que l'anterior. No obstant, si ens fixem amb cura en el contorn veurem que no és tan perfecte i molts dels píxels sembla com si haguessin desaparegut.

La principal diferència entre el format anterior i aquest és la profunditat de color, que només pot ser de 8 bits i per tant fa que la nostra imatge només pugui contenir 256 colors com a màxim. D'altra banda es tracta d'un tipus de fitxer que tampoc té compressió amb pèrdua.

Per tot això, esdevé un format perfecte per a logotips i dibuixos però una mala elecció per desar una fotografia. 

Només vull afegir que l'última versió d'aquest format admet transparències i animacions. 

Important!
Recordeu que quan fem referència a la quantitat de bits per píxel, estem parlant de profunditat de color.

Finalment, desarem la nostra imatge en format JPG. A diferència dels altres dos formats, el JPG presenta compressió amb pèrdua. És a dir que la qualitat de la imatge es veurà afectada, tot i que ens permet ajustar el grau de compressió.

Admet una profunditat de color de 24 bits (8 bits per color, seguint el sistema RGB). Això fa que no deixi cap bit per a realitzar transparències.

Resulta el format més adient per a les fotografies, en especial per aquelles destinades a Internet, especialment per la seva elevada qualitat (en termes de profunditat de color) malgrat que la pèrdua de la compressió que torni les imatges molt lleugeres (ocupen menys espai a la memòria).

El resultat és aquest:

Imatge en format JPG.

La qualitat de la imatge s'apropa més a la del format PNG, però hem perdut la transparència.

Important!
Compressió vol dir que es redueix el nombre de bits del fitxer original i en obrir-lo es torna a reconstruir tot afegint aquells que s'havien extret. Això es fa mitjançant algorismes. En el cas dels fitxers amb format JPG es produeix una pèrdua dels valors originals, ja que el procés de compressió i posterior reconstrucció no permet que totes les dades es recuperin.

Cal assenyalar al seu temps que la pèrdua de qualitat és acumulativa i si la nostra imatge original ja estaba en format JPG tornarà a perdre qualitat. Per tant és millor treballar sobre la imatge original i no anar modificant les imatges prèviament modificades en aquest format.

Arribat a aquest punt comprovarem l'espai que ocupa cadascuna de les imatges que hem creat. Ens situem a la carpeta o directori on es troben i, fent servir el menú contextual (clic amb el botó dret del ratolí a sobre de la icona del fitxer), triem la opció "propietats". Un cop tenim les tres finestres, podem comparar les seves mides a l'apartat "Mida" de la pestanya "General".

Podem observar com la imatge en format GIF (a la dreta) és la més lleugera de totes (296,2 KB), mentre que la més pesada és la de format PNG (4,1 MB, és a dir 4100 KB!!!). Per la seva banda, la imatge en fitxer JPG té una mida més propera a la de l'arxiu GIF (només 305,3 KB).

Espero que us sigui útil. Ens veiem a classe!

Aquesta setmana felicitem al nostre company Pedro per superar amb èxit la prova d'ACTIC. Ara cap al següent nivell!

Font de la imatge original: pics-about-space.com