Impressores 3D

Bon dia, bona tarda o bona nit!

El passat mes de gener vàrem anar amb els del Punt Omnia a visitar l'Espai Social de Fabricació de l'Associació Anadromes. Allà vàrem adquirir un seguit de coneixements bàsics sobre les anomenades impresores 3D. M'havia quedat pendent explicar-vos a tots allò que ens van explicar així que aprofito es vacances per fer-ho.

Algunes observacions inicials 3D

Però abans comencem per allò que tenen en comú totes. Semblant a la forma de fer de les impressores de paper de sempre, hi ha un "injector" que es mou i és el responsable que la substància (la tinta en les de paper, el plàstic en les 3D), caigui al lloc exacte on ha  de caure per realitzar la composició.

Una de les primeres coses que ens sobten, en veure una impressora 3D funcionar, és que sigui la superfície on s'ha de crear la figura allò que es mou. Mentre que l'injector de plàstic es desplacen de dreta a esquerra sobre la mateixa línia. Però fet i fet, no és el també el paper (la superfície on es plasmen els nostres documents), allò que més s'ha de desplaçar quan imprimim, mentre l'injector de tinta es mou sobre el mateix eix. Es tracta del mateix principi, només que, en comptes de tinta, fem servir plàstic i en comptes de plasmar-ho en paper, es col·loca a sobre d'una superfície plana.

El nom d'impressores 3D és un nom comercial. De fet es diuen màquines de fabricació additiva, ja que allò que fan en realitat és anar afegint el material (aquest tipus de plàstic) de manera superposada capa rera capa.

Resolució

Quan parlem de resolució en la impressió 3D, estem fent referència a l'alçada que tindrà cadascuna de les capes successives que formen la figura. Queda clar que, com més fina sigui aquesta capa més resolució tindrà l'objecte i per tant serà un objecte més detallat.

Per exemple, una capa pot tenir 0,1mm d'alçada.

Important!

Aquestes màquines no estan pensades com a mitjans de producció massiva, ja que la impressió és un procés força lent.

Tampoc produeixen peces  perfectes en el sentit que no complirien els estàndards  de qualitat exigits als productes destinats a la venta.

La veritable utilitat d'aquest tipus d'impressores és que faciliten la creació de peces model, que es podran comprovar i tornar a fer manera fàcil, a molt més baix preu que la producció tradicional de peces de prova, consistent en l'elaboració de motlles per a cada peça nova, abans de comprovar si aquesta s'ajusta a l'objecte esperat.

Les impressores 3D d'ús personal van fer la seva aparició als anys 90 però va ser a l'any 2003 quan la seva popularitat va començar a créixer de forma exponencial.

A més, són força assequibles i les podem obtenir per uns preus que oscil·len entre els 500  i els 1000 euros.

Les impressores 3D han esdevingut una part indispensable de l'elaboració d'un producte.

Tipus d'impressores 3D

Sembla ser que hi ha tres tipus d'impressores 3D en funció de la tecnologia que fan servir a l'hora de construir els objectes. En funció del tipus d'objectes que volem obtenir, ens serà més convenient fer la impressió amb un tipus o un altre d'impressora.

FFF (Fused Filament Fabrication)

Aquest primer tipus és el més comú en usuaris domèstics i les que vàrem veure a la nostra visita pertanyen a aquest grup. Malgrat això també poden tenir usos professionals.

Aquesta tecnologa consisteix en un injector que va aegint un filament per a cada capa com si es tractés d'una "mànega de pastisseria".

El principal problema qe presenten és que no facilita que es puguin fer impresions d'objectes amb parts que sobresurtin fora de la primera capa. Això es deu a que el material que deixen anar ha de caure a sobre de la darrera capa i, si en aquell punt no hi ha res, continua caient, ja que la seva solidificació no és tant immediata com es voldria.

La gravetat fa caure el filament al lloc indicat per tant si volem fer una T l'haurem d'imprimir invertida, ja que els dos laterals vulguem o no aniran a parar a baix del tot.

SLA (Esereolitography)

Aquest cop ens trobem davant d'una màquina destinada a un ús professional. Aquesta tecnologia fa servir un tipus de resina com a material, en comptes de plàstic. Un làser s'encarrega d'escalfar aquesta resina, aconseguint que s'endureixi. Llavors en comptes d'anar abocant material, el làser va endurint aquells punts necessaris per donar forma a la figura.

Amb aquesta tècnica s'aconsegueixen figures de gran detall.

El làser va solidificant aquells punts necessaris per donar forma a la figura.

SLS (Selective Làser Sintering)

És la tecnologia més utilitzada a nivell professional. Fa servir pols de poliamida (També es pot fer servir pols metàl·lic), que es va afegint per capes molt fines i el làser s'encarrega d'anar-lo solidificant allà on cal. 

Amb aquesta tècnica, s'aconsegueix que es puguin deixar espais amb pols sense solidificar, permetent que es puguin imprimir peces ja acoblades.

Amb aquesta tecnologia primer es dona forma a la figura desitjada i després es buida d'aquell material que no s'ha solidificat.

La idea és que es van afegint capes d'aquest pols i per tant la figura va creant-se i solidificant-se deixant espai per a la següent capa.

A diferència de les màquines de tipus SLA, les SLS van afegint capes de material a mesura que el làser va acabant de solidificar la capa en la que es troba treballant i aquestes capes fetes descendeixen a l'espera de rebre una capa nova.

El resultat són impressores de gran qualitat molt útils per a treballs professionals d'enginyeria.

Exemple de topall de porta dissenyat per ordinador i imprès mitjançant una impressora 3D.

Com que s'ha fet servir una impressora del tipus FFF, s'ha hagut d'imprimir en dues peces separades. Amb una impressora del tipus SLS s'hauria pogut fer d'una solo vegada.

Conclusions

Hi ha per tant una infinitat d'utilitats i d'objectes que podem obtenir mitjançant aquest tipus d'impressores. Arrel de la popularitat i del baix preu (per alguns), que han adquirit aquestes màquines, en especial les de tipus FFF, han anat sorgint moviments com el moviment Maker. Aquest col·lectiu proposa l'ús de les impressores 3D com a mitjà per a la creació d'objectes d'ús quotidià i la reparació dels mateixos. Així com fomentar la cooperació entre els seus membres per obtenir peces i dissenys que puguin ésser útils per a la resta.

Com a exemple, a la nostra visita ens vàrem mostrar un llum que tenia el peu trencat. Aquest va ser substituït per una peça dissenyada i impresa allà mateix. Potser, de vegades, seria més barat comprar una peça nova o fins i tot un aparell nou, però la satisfacció d'haver estat de dissenyar i reparar l'objecta forma part de l'essència d'aquest moviment.

Exemple d'objectes que vàrem poder apreciar al taller.

Si mai us animeu a dissenyar qualsevol objecte per imprimir-lo haureu de fer servir un programa de disseny que sigui capaç de generar fitxers .stl o .wrml (segons si volem imprimir en un sol color o farem servir diferents colors). Aquests tipus de fitxers són els que proporcionen a la impressora les coordenades per a cada capa.

Podeu fer servir qualsevol d'aquests programes gratuïts per iniciar-vos en la creació d'objectes tridimensionals:

GoogleSketchUp
123D

Per anar a la pàgina oficial d'aquestes aplicacions només cal que feu clic a sobre del seu nom.

Fins aquí la lliçó d'avui. Us recordo a tots que estic de vacances però sempre tinc espai per contestar les vostres preguntes. Espero que passeu unes bones vacances i que torneu amb les piles carregades.

Ens veiem a classe!

El teclat i el processador de text

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquest cop vull publicar una entrada dedicada a aquells que esteu fent amb mi els cursos més bàsics, d'iniciació i d'ofimàtica inicial. Com que hem hagut de fer una gran pausa aprofitaré per fer-vos un repàs sobre el processador de text i ja de passada, repetir-vos un altre cop els conceptes que ja heu après i que ja heu de tenir consolidats. També us deixo al final les fitxes que us vaig repartir a classe per si les heu perdut i les voleu imprimir un altre cop.

Comencem pel teclat

Podem dividir el teclat en les següents parts o conjunt de tecles:

El teclat alfanumèric

Conté tots els caràcters de l'alfabet, els nombres i els signes de puntuació. La distribució d'aquests depèn de l'idioma que hem triat per al nostre sistema operatiu. En el nostre cas, tenim la distribució Espanyol-català "amb l de punt volat". Aquesta distribució ens permet escriure tan en castellà com en català. 

Veiem com queda aquesta distribució i comparem-la amb d'altres:

Podeu veure les diferències que hi ha en la distribució de les tecles si fem servir un teclat espanyol d'Espanya i un teclat llatinoamericà.

Per a cada país hi ha diferències en la distribució dels caràcters malgrat que estiguin pensats per escriure en el mateix idioma. 

Com podem veure les tecles són sempre les mateixes, el que varia són els caràcters assignats a cada tecla en funció de l'idioma en el qual hem d'escriure habitualment.

Les tecles d'edició

A la dreta del teclat alfanumèric tenim les tecles d'edició. La seva disposició tradicional per als teclats de sobre taula és la següent:

I just a sota hi ha les tecles de direcció:

Quan estem treballant amb el processador de text les tecles d'edició ens faciliten molt la nostra tasca i ens fan menys dependents del ratolí i més àgils en la supervisió i correcció dels nostres documents (això sí, quan n'agafem pràctica).

Repassem ara una per una aquestes tecles i la seva utilitat:

• Tecla Inici

• Aquesta tecla serveix per col·locar el cursor de text (o punt d'inserció) a començament de la línia.
• Tecla Fi

• Es tracta del cas contrari de la tecla anterior. Per sí sola, aquesta tecla portarà el cursor de text al final de la línia on es trobi en aquell moment.
• Per tant, aquestes dues tecles ens faciliten el moviment del cursor quan estem revisant un document. Combinades amb la tecla Majúscula (Shift) faciliten la selecció de línies de text sense necessitat de recórrer al ratolí.
• Tecles "Re Pág" i "Av Pág".
  
  

• El significat d'aquestes tecles és Avançar Pàgina (AV Pág) i retrocedir pàgina (Re Pág). Tot i que no ho hem d'entendre literalment. No vol dir que passem a la pàgina següent del nostre document sinó que més aviat al text que bé just a continuació d'aquell que ens mostra el programa per pantalla. És a dir, que aquesta suposada pàgina és en realitat el text que es mostra per pantalla. 
• D'aquesta manera ens ajuda a no perdre cap línia en la nostra lectura. Són una eina molt útil quan naveguem per la xarxa. Si estem fent servir el processador o l'editor de text, hem de tenir ben present que en fer-los servir, també estem desplaçant el cursor de text, per tant no només ens ajuda en la lectura sinó també en l'edició.
• Supr (Suprimir)

• La tecla suprimir serveix per eliminar caràcters, amb la particularitat que elimina aquells que el cursor de text té a la seva dreta, a diferència de la tecla retrocés, que elimina els caràcters de l'esquerra del cursor.
• Insert

• Aquesta tecla canvia el mode d'inserció de text.
• Hi ha dos modes d'inserció de text. El primer és el que s'anomena inserció. Aquest és el mode "normal" o "per defecte". La idea és ben senzilla, si situem el cursor a l'esquerra d'una paraula que ja hi havia escrita, aquesta es veurà desplaçada cap a la dreta a mesura que escrivim. 
• L'altre mode d'inserció de text es diu sobreescriure. Si pitgem la tecla insert per primera vegada, aquest serà el mode que obtindrem. Podrem observar com el cursor de text esdevé un rectangle negre en comptes d'una línia així com també, que aquest envolta la primera lletra que té a la dreta.
• En començar a escriure, els nous caràcters començaran a inserir-se per sobre del text que hi havia amb anterioritat. És a dir, que estarem substituint un text per un altre.

El teclat numèric

El teclat numèric està pensat per anar més de presa quan estem treballant amb números. Es tracta de l'únic apartat del teclat que conté caràcters que ja hi són al teclat alfanumèric. Per tant, molts equips, en especial portàtils, no l'inclouen en el seu teclat.

El teclat numèric és un complement. Quan centrem el teclat per posar-nos a escriure ho fem centrant el teclat alfanumèric i deixem que el teclat numèric sobresurti per la dreta.

Aquest portàtil no té teclat numèric i a més, les tecles d'edició
estan disposades una sobre l'altre a la dreta del teclat alfanumèric.

Les tecles de funció

Finalment, a sobre del teclat alfanumèric hi ha les dotze tecles de funció. Aquestes serveixen per a diferents propòsits que poden variar en funció del Sistema Operatiu que tinguem i de l'aplicació que estem utilitzant. Per exemple, la tecla F1 acostuma a obrir una finestra d'ajuda del programa. Si ho proveu ara mateix, el navegador us obrirà una pestanya nova amb les opcions d'ajuda del vostre navegador.

Les tecles de funció es troben sempre a sobre del teclat alfanumèric.

El ratolí

Passem ara a un dispositiu que ens va facilitar molt la vida i encara ho continua fent, el ratolí. La majoria dels ratolins que es fan servir avui en dia presenten dos botons y una roda. 

Ratolí sense fil amb dues tecles i una roda o scroll.

El botó esquerre serveix per seleccionar, arrossegar, senyalar i marcar a sobre dels objectes que trobem per pantalla. És el botó que més fem servir.

El botó dret serveix per obrir el menú contextual (el menú del ratolí). En funció de quin element o espai estem senyalant amb el cursor del ratolí, aquest menú ens presentarà unes opcions o unes altres. És a dir, que varien segons el context on ens trobem, d'aquí el seu nom, contextual.

Exemple de menú contextual en un processador de text.

Finalment tenim la "roda" del ratolí, anomenada també scroll. Com ja sabeu, ens permet pujar i baixar de manera ràpida per un document o pàgina web. Ara bé, hem de tenir present que en desplaçar-nos amb l'scroll, el cursor de text no canvia de posició. Per tant, sí volem inserir text allà on arribem amb el nostre desplaçament amb l'scroll, haurem de fer-hi clic amb el botó esquerre. És per això que acostuma a ser més ràpid i còmode, quan estem editant un document, fer servir les tecles d'edició en comptes del ratolí. 

Una altra cosa interessant sobre l'scroll és que també el podem pitjar com si fos un botó. En funció del programa amb el que estem treballant, aquest botó complirà diferents funcions. Per exemple, quan estem amb el navegador i ens situem a sobre d'un enllaç, si pitgem l'scroll, aquest s'obrirà en una pestanya nova.

Primeres passes amb el processador de text

Quan comenceu amb això de la informàtica, resulta inevitable que us fem passar força hores amb un programa d'aquest tipus. No es tracta d'una mania especial que tinguem els professors, és perquè resulta ideal per practicar l'escriptura amb el teclat (com és lògic), però també perquè ens permet multitud d'opcions a través d'un seguit de menús d'allò més complets, que ens podem trobar per anar acostumant-nos al seu ús. 

A banda d'això, els processadors de text també ens permeten fer servir imatges, esdevenint per tant una eina prou completa com per adquirir tots els coneixements i pràctica essencials per a un posterior domini de qualsevol altra aplicació d'escriptori.

Passem ara a repassar els elements més rellevants d'aquest tipus de programa, començant pel que fem servir a classe, el LibreOffice Writer.

La barra de menú

Gairebé tots els programes o aplicacions d'escriptori comencen aquesta barra amb el menú "Fitxer". D'aquest menú dependran opcions importants com obrir, desar o imprimir un document.

El segon menú acostuma a ser el d' "Edita". D'aquest depenen opcions molt útils com "Desfés" (que ens permet rectificar ràpidament l'últim canvi introduït) i les opcions universals de "Copia", "Retalla" i "Enganxa".

Important!
Un menú, en informàtica, consisteix en un seguit d'opcions que apareixen en pitjar un determinat botó o tecla.

Menú "Fitxer" del LibreOffice Writer.

La barra d'eines

Just a sota de la barra de menú hi ha la "barra d'eines". Aquesta barra inclou un seguit de botons que representen les opcions més utilitzades dels diferents menús del programa. Es tracta d'una part que l'usuari pot personalitzar, on podem treure i afegir opcions segons les nostres necessitats.

La barra d'estat

Situada a la part inferior del programa, ens informa, segons com estigui configurada, de la pàgina en la qual ens trobem, del nombre de paraules, número de línies, idioma del corrector i del mode d'inserció de text (Insereix o Sobreescriu).

Word

Si teniu a casa el processador de text Word 2007 o superior, veureu que hi ha una diferència clara amb el format clàssic que encara manté LibreOffice. La barra de menú ha estat substituïda per un seguit de pestanyes i per a cadascuna d'aquestes, en comptes d'haver-hi un menú d'opcions hi ha una "cinta" d'opcions. Aquesta cinta mostra totes les opcions com si es tractés d'una barra d'eines. Com podreu comprovar, varia la forma de presentar-nos les eines però la seva essència continúa sent la mateixa.

Important!
El processador de text és una aplicació per crear i editar documents de text tot donant-lis format (mides de lletra, diferents tipografies, colors, ...) i que, a més, accepten la inserció d'elements gràfics (imatges, fotografies, ...).

El processador de text Word utilitza pestanyes amb una "cinta" d'opcions en comptes d'una barra de menú i una barra d'eines.

Espero que aquest repàs us hagi sigut de profit. A continuació us adjunto material per recordar algunes coses de les que hem vist fa poc.

Teclat i processador.pdf

Ens veiem a classe!

Font original de les imatges: https://es.wikipedia.org

El disc dur extern

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquest mes els reis em van portar un disc dur extern i vull aprofitar aquest fet per explicar-vos una mica allò que heu de saber sobre aquesta mena de dispositius d'emmagatzematge.

En primer lloc, cal una breu explicació sobre què és un disc dur i per a què serveix. Abans de l'aparició d'aquests la informació que els ordinadors havien de processar era emmagatzemada en targes perforades. Aquestes ocupaven molt d'espai i no permetin la seva reutilització.

Tarja perforada.

Els discos durs van suposar una revolució. Es basen en l'ús d'electromagnetisme per gravar les dades a sobre de discos d'alumini (o d'altres materials) que van girant mentre que un capçal, s'encarrega de llegir i gravar la informació sobre la marxa.

Podríem dir que la idea és semblant a la dels tocadiscos.

Els primers discos durs eren equips enormes, amb discos molt grans i amb poca capacitat d'emmagatzematge vist des de la perspectiva actual. Però com tots els avenços en el món de la informàtica, l'evolució ha anat encaminada a la miniaturització i l'augment de la capacitat. És a dir, que cada cop tenim discos més petits i lleugers amb molta més capacitat que els seus predecessors.

Els discos durs són llegits per uns capçals mecànics.

Veiem a continuació un parell d'imatges de discos que podem trobar actualment als nostres ordinadors.

Un disc dur IDE i un disc dur SATA de 3,5 polzades (per a ordinadors de sobretaula).

Un disc dur IDE i un disc dur SATA de 2,5 polzades (per a ordinadors portàtils).

Important!
El disc dur és vital per a l'ús dels nostres equips. És l'espai on s'emmagatzemen els programes que fem servir, sent el més important el Sistema Operatiu (Windows, Linux, etc.) però també és on es desen les nostres dades, els nostres treballs, imatges, vídeos, etc. És per això que hem de tenir molt present aquest component i les seves característiques.
Com heu pogut apreciar avui dia presenten dos tipus de connexions. Les més antigues (i en vies d'extinció) serien les de tipus IDE, mentre que les més modernes són les de tipus SATA.

A través d'aquestes, els discos durs es connecten directament a la Placa Base del nostre ordinador.
 

Un disc dur IDE connectat a la Placa Base i a la font d'alimentació.

Tipus de discos segons la tecnologia que fan servir

Els els darrers temps s'han popularitzat un nou tipus de discos que no fan servir la tradicional tecnologia de capçal i discos giratoris, sinó que emmagatzemen la informació en transistors mitjançant l'anomenada memòria Flash. Aquest tipus d'emmagatzematge és el que fan servir els llapis de memòria o pendrives.

Aquests presenten un avantatge clar pel que fa a la velocitat. Ja que no hi ha cap part mòbil on anar a buscar les dades. La informació és trobada i presentada de manera molt més immediata.

Si hem de triar entre un disc dur "normal" o HDD i un SSD ho farem tenint en compte les nostres necessitats. És evident que el disc SSD farà que tot va molt més de pressa, però també és cert que el seu preu és encara molt elevat en comparació amb els HDD. Això fa que amb pressupostos iguals hauríem de renunciar a tenir un disc amb una elevada capacitat d'emmagatzematge, si volem que aquest sigui SDD. És a dir que haurem de triar entre velocitat o capacitat en funció de què ens interessi més (com a mínim fins que no s'escurcin  encara més la diferència de preus).

Discos durs externs

Pel que fa als discos durs externs, podem dir que la idea és fer-los servir com si es tractés de llapis de memòria o pendrives. Són discos que venen en una capça i que estan pensats per connectar-se a l'ordinador mitjançant un cable a través dels ports USB.

Aquí també ens podem trobar amb varietat de tipus. El primer que tindrem en compte és si necessiten alimentació elèctrica externa o poden aconseguir la que necessiten de la pròpia connexió amb l'ordinador.

Com hem vist abans, els discos durs interns tenen sempre dos tipus de connexions, una per a connectar-se amb la placa base i l'altra per a connectar-se amb la font d'alimentació. És a dir, que el disc dur necessita electricitat per funcionar i fer girar els seus discos.

Quan aquest és extern també en necessita i sovint trobem discos que hem de connectar no només a l'ordinador sinó també al corrent elèctric. En aquest aspecte, l'evolució ha anat encaminada a aconseguir discos que cada vegada requereixin de menys energia per tal de limitar la seva connexió a l'ordinador, obtenint l'energia necessària d'aquest a través del port USB. (Com quan connectem el telèfon a l'ordinador i immediatament aquest comença a recarregar la seva bateria).

Dintre d'aquest grup ens podem trobar dels que fan servir un cable USB amb dues terminacions. Una servirà per l'intercanvi de dades amb l'ordinador i l'altra exclusivament per a la obtenció d'energia.

Disc dur extern amb doble cable USB per a l'alimentació i per a l'intercanvi de dades.

Actualment, el més normal és que facin servir només una connexió USB a través de la qual ja obtenen l'energia suficient i alhora realitzen l'intercanvi de dades. Aquest  és el cas del que em van portar els Reis...

Disc dur modern que aprofita la mateixa connexió USB per a l'alimentació i per a l'intercanvi de dades.

Discos externs multimèdia

Una altra distinció que podem fer quan es tracta de discos durs externs és si aquests són multimèdia o no. perquè un disc dur extern sigui multimèdia ha d'estar preparat per poder-se connectar a la televisió o a algun tipus de monitor i ser capaç de reproduir alguns dels seus continguts, com ara vídeos, àudios o imatges.

Aquests acostumen a estar pensats per tenir-los en un lloc fix i ser aprofitats per a tota la xarxa domèstica, en comptes d'estar cap amunt i cap avall a la butxaca, com els discos durs externs més senzills.

Disc dur multimèdia.

Aprofitar el nostre antic disc

Finalment, la part que més m'agrada. Qualsevol disc dur pot transformar-se en un disc dur extern. Moltes vegades el nostre ordinador es trenca o es queda desfasat i el portem al punt verd sense tenir en compte que molts dels seus components encara ens poden fer servei. Un d'aquests components, com no podria ser d'una altra manera, és el disc dur.

L'únic que necessitem per poder fer servir el nostre antic disc com a disc extern és adquirir una caixa pensada per a tal fet. N'hi ha de diferents tipus, en funció de la mida del disc (si es tracta d'un disc per a una torre o per a un portàtil), del tipus de connexions que faci servir (IDE o SATA) i de les necessitats d'energia que presenti.

Per exemple, el meu antic portàtil tenia un disc dur amb connexió IDE i vaig adquirir una caixa que m'ha permès poder reutilitzar-lo com a disc dur extern.

Exemple de caixa per a convertir un disc dur intern en un d'extern.

Recomanacions

Heu de saber escollir els aparells que més s'ajustin a les vostres necessitats. Per tant abans de triar un disc dur heu de valorar si realment el necessiteu o us convé un altre tipus de dispositiu d'emmagatzematge. Potser amb un llapis de memòria USB en teniu prou. Heu d'avaluar quin ús en fareu i amb quin pressupost compteu.

Si la vostra prioritat és accedir a la informació de manera ràpida, ús convé un disc dur del tipus SSD. Per exemple, imagineu que teniu un portàtil que ja s'està començant a quedar desfasat, no té massa capacitat (imaginem un de 200 GB) i ja fa temps que el noteu lent. Si us permet substituir eñ seu disc dur per un SSD veureu com la seva velocitat serà molt superior i així estareu allargant la utilitat del vostre equip.

Si en comptes d'això, el que necessiteu és tenir gran capacitat d'emmagatzematge de dades, com acostuma a passar a aquells que volen desar moltes fotografies, vídeos i pel·lícules, us interessarà adquirir un disc amb molta capacitat i per això els HDD són encara els més econòmics, i (en la meva modesta opinió) fiables. Així, podríeu adquirir un de 1 TB (1000 GB) ó 2 TB.

Si el que volem és un disc dur extern per poder portar d'un lloc a un altre la informació haurem de triar en funció de com volen fer servir aquesta informació. Podem adquirir un disc dur extern "normal", és a dir que es fa servir com si es tractés d'un llapis de memòria, o bé un disc multimèdia, si el que volem és tenir un disc com a recurs compartit i així poder veure la informació allà emmagatzemada a través de la vostra "smarth TV" o d'altres dispositius en xarxa.

Finalment, també heu de tenir present que, malgrat que els discos durs ofereixen (a data d'avui), una capacitat d'emmagatzematge superior i una vida útil més llarga que els llapis de memòria, no son dispositius que durin eternament. Cap d'aquests mitjans d'emmagatzematge no garanteix, per tant, que les nostres dades seran preservades per sempre. L'única garantia a llarg termini de conservar la integritat de les nostres dades serà fer-ne còpies de seguretat.

Espero que us hagi estat d'utilitat i recordeu que estic aquí per resoldre qualsevol dubte.

Ens veiem a classe!

Presentació amb les nostres fotografies de vacances

Aquesta entrada estava pensada per publicar-la abans de reis però motius personals han fet que no hagi pogut estar així. De totes maneres, la publico tal i com estava redactada de bon començament. Espero que hàgiu tingut un bon començament d’any i us demano disculpes pel retard.

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Ja estem a la recta final d'aquestes festes i com que sé que sou molt aficionats a fer i compatir fotografies i per Nadal, Sant Esteve, Cap d'any, etc. n'heu acumulat un bon grapat, us vull explicar com podeu fer una presentació automàtica amb les millors imatges d'aquestes festes.

Primer de tot, cal que tingueu un programa per a fer presentacions. M'imagino que tots els que teniu un ordinador amb Windows a casa disposeu, dintre del paquet d'ofimàtica MS Office, d'alguna versió del famós programa PowerPoint.

Si no el teniu, podeu fer servir l'editor de presentacions que faré servir jo, l'Impress, inclòs en el paquet d'informàtica LibreOffice i que és el mateix que fem servir a classe.

Si teniu Windows i voleu fer servir LibreOffice us el podeu descarregar fent clic aquí.

Tot i que aquesta no és l'única alternativa que existeix per a fer presentacions. Un altre dia us ensenyaré com fer presentacions directament al núvol.

Com que estic segur que molts de vosaltres heu omplert el vostre telèfon de fotografies, farem un recordatori de com podeu passar-les a l'ordinador. Així els que encara no teniu gaire pràctica podreu seguir la resta de l'exercici.

Per fer la prova utilitzaré un mòbil Samsung amb el Sistema Operatiu Android i un ordinador amb Linux Mint com els de la classe. Us senyalo això perquè en funció del tipus de dispositiu i del gestor de fitxers, la interacció del vostre telèfon amb l'ordinador pot variar.

En connectar l'smartphone amb Android acostumen a aparèixer dues carpetes, una que ens dona accés a la tarja SD d'aquest i l'altra a la memòria del propi dispositiu.

Pot donar-se el cas que l'ordinador no detecti el telèfon com a dispositiu d'emmagatzematge. Per exemple, aquest mateix dispositiu connectat a un ordinador amb Windows XP i no l'ha detectat com a tal. Normalment quan això succeeix el dispositiu pot ser detectat només com a càmera.

Aquest problema normalment es presenta quan tenim determinats Sistemes Operatius i/o equips, en especial si són antics.

En connectar un dispositiu Samsung, aquest ordinador amb Windows XP el detecta com a càmera.

Si us passa això, l'únic remei per passar les fotografies del dispositiu a l'equip sense haver de recórrer a programes ni a Internet serà extreure la tarja SD del mateix i connectar-la a l'equip mitjançant algun tipus d'adaptador.

Jo utilitzo aquest antic mòdem USB per inserir les targes SD, connectar-les a l'ordinador i d'aquesta manera accedir al seu contingut.

En obrir Impress ens trobarem amb una finestra com la següent:

Seguint la mateixa lògica que amb d'altres programes del mateix paquet, tenim un menú, un seguit d'eines i en el centre un full, la diapositiva, preparat per rebre els nostres continguts.

Aquesta primera diapositiva conté indicacions per inserir un títol i un subtítol o qualsevol altre text. No tenim perquè fer-ne ús però per fer aquest exemple jo les emplenaré. De títol posaré vacances nadalenques i de subtítol la data 2016-17. D'aquesta manera recordarem amb més exactitud de quines vacances es tracta.

Podríem afegir una imatge en aquesta portada però com que vull que sigui una presentació molt senzilla no n'afegiré cap. 

Ara és el moment d'afegir una nova diapositiva. Per fer-ho anem al menú "Insereix" i triem la opció "nova diapositiva". Immediatament apareixerà una nova pàgina a la pantalla. Si ens fixem en el panell de l'esquerra ara hi ha dos quadres que representen les dues diapositives en miniatura. Aquest panell ens facilita el moviment d'una diapositiva a una altra fent-hi clic a sobre.

El panell esquerre mostra una llista de les diapositives que conté el nostre treball i ens facilita el desplaçament entre elles.

Aquesta segona diapositiva, per defecte té un requadre per emplenar un títol i un altre per afegir-hi text. Si són dos quadres molt útils quan es tracta d'una presentació didàctica però aquest no és el nostre ens.

Podem suprimir els dos quadres seleccionant-los i prement la tecla "Suprimir" (Supr). Una altra forma de suprimir els quadres és triar del panell de la dreta el format de diapositiva "en blanc".

Al panell dret tenim tots els formats predeterminats que li podem donar a la nostra diapositiva. El primer és la diapositiva en blanc.

També podem deixar els quadres tal i com estan i introduir directament la imatge que volem per aquesta diapositiva. Sempre que no els emplenem cap d'ells es mostrarà a la presentació, només es veuran mentre estem editant-la.

Procedim a inserir la primera imatge. Per fer-ho tornem al menú "insereix" i triem la opció "imatge" i "Des d'un fitxer...".

Per inserir una imatge al nostre document hem d'anar al menú "Insereix" i triar la opció "Imatge".

S'obrirà la finestra del gestor de fitxers per tal que cerquem i seleccionem la imatge que volem fer servir. Un cop la tenim, fem clic al botó "Insereix" i la imatge apareixerà a la nostra diapositiva.

Ara hem d'ajustar la imatge a la diapositiva. Ho fem clicant i arrossegant a sobre dels quadres que apareixen al voltant de la imatge. Ànims que és qüestió de pràctica!

Amb el ratolí, arrosseguem els quadres que envolten la imatge i d'aquesta manera en canviem la mida.

En acabar la col·locació d'aquesta fotografia inserim una altra diapositiva (menú "Insereix", opció "nova diapositiva") i tornem a repetir els mateixos passos per inserir una fotografia (menú "Insereix", opció "imatge" i "des de fitxer").

Una vegada ja hem inserit una imatge a cada diapositiva, i no volem afegir-ne més, és hora d'afegir una música de fons i establir la forma en la que es presentaran els continguts.

Tornem a la primera diapositiva i anem al menú "Presentació de diapositives" on triarem la opció "Transició entre diapositives".

Un nou panell apareixerà a la dreta. Aquest panell inclou un llarg llistat amb efectes de transició. Aquests s'encarreguen de fer el pas d'una diapositiva a una altra. Aneu provant i deixeu seleccionat aquell que més us agradi.

Panell de "Transició entre diapositives".

Just a sota podem triar entre una sèrie de paràmetres, com la velocitat, el so i com s'ha d'activar el canvi de diapositiva.

El panell de trancisió ens permet modificar tot un seguit de paràmetres, com la velocitat, el so, etc.

Modificarem el paràmetre de so fent clic a sobre i triant la opció "un altre so...". S'obrirà el gestor de fitxers i podrem triar el fitxer de so de la nostra elecció entre els que tenim al nostre equip. (Això si, no val qualsevol format, ha de ser un fitxer amb una extensió acceptada per Impress).

En triar la opció "Un altre so..", ens permetrà navegar i selecciona fitxers de so del nostre equip.

Important!
Els formats d'àudio acceptats per Impress són:

•  .aif
• .au
• .cd
• .mpeg
• .wave

Els formats d'àudio acceptats per PowerPoint són:

• .aiff
•  .au
• .mid o .midi
• .mp3
• .wav
• .wma

Ja tenim la nostra presentació preparada, ara només ens falta desar-la en un format de presentació automàtica. Per fer-ho, anem al menú "Fitxer" i triarem la opció "Anomena i desa...". Un cop estem davant de la finestra de l' "Anomena i desa...", ja sabeu que el primer que heu de fer és posar nom al document.

Acte seguit, triem a quina carpeta volem desar el document. Abans de desar, despleguem el menú de "Tipus de fitxers" i triem un de presentació automàtica. El meu consell és que trieu la presentació automàtica de PowerPoint en comptes de triar un format lliure.


En acceptar apareixerà una finestra al mig de la pantalla demanant-vos si esteu segurs que ho voleu desar en aquest format. Indiqueu que si fent clic al botó, normalment més llarg, amb els formats de MS Office.

Us recomano aquest tipus d'extensió, en primer lloc, perquè és més habitual que la gent tingui instal·lat PowerPoint o com a mínim un visor de presentacions per aquest programa. En canvi el format per OpenOffice o LibreOffice acostuma a donar més problemes. I és que fins i tot per reproduir-se de manera automàtica, amb el mateix programa que l'ha creat, es necessita instal·lar un complement.

Un cop ja la tenim desada com a presentació automàtica, us  recomano que la deseu també en el seu format "natural" És a dir, que feu un "Anomena i desa" sense triar vosaltres el tipus d'extensió. En el cas de Impress l'extensió serà .opd i en el cas de PowerPoint .ppt o .pptx.

D'aquesta manera, si la presentació automàtica presenta algun problema o simplement us heu oblidat d'introduir alguna imatge (o en voleu treure alguna), podreu modificar aquest fitxer original i tornar a desar com a presentació automàtica. En principi les presentacions automàtiques no es poden modificar. Per tant és important tenir dues versions del mateix document. Aquest consell és extensible a tot tipus de documents que elaboreu.

Per desar en el format natural del programa només hem de fer l'Anomena i desa i cercar la carpeta on desarem el fitxer. El programa li atorgarà el seu format per defecte.

Per defecte, si fem clic a sobre de l'Anomena i desa, PowerPoint desa el fitxer com si haguéssim marcat la primera opció de totes.

Penseu que, malgrat que hàgiu seguit totes les passes correctament, hi ha un nombre molt elevat de possibilitats que el so que hem inserit a la presentació finalment no es reprodueixi. És per aquest motiu, que considero que el PowerPoint és encara, a dia d'avui, una ena més còmoda de fer servir per crear aquest tipus de presentacions.

Si el teniu i heu fet la presentació amb PowerPoint 2010 o superior, a l'hora de desar compteu fins i tot amb la possibilitat de desar la presentació com a vídeo.

PowerPoint permet desar la presentació en format de vídeo.

Si teniu una versió anterior, com pot ser la 2007, no teniu la opció de vídeo però podeu desar-la com a presentació automàtica d'una manera molt més senzilla que amb el programa de classe. Només cal que aneu al menú "inici" (en aquesta versió, és aquella rodona de dalt a l'esquerra amb el logotipus de l'Office) i us poseu a sobre de la opció "Anomena i desa". Un desplegable ens presentarà diverses opcions per desar el document. Una d'aquestes serà desar com a "presentació automàtica".

Si triem aquesta opció, quan tornem a obrir la presentació, aquesta es posarà immediatament a pantalla completa.

Important!

N'hi ha que, malgrat que no us agradi o no us cridi l'atenció això de fer presentacions, sí que us pot agradar veure presentacions que us enviïn els companys, familiars, etc.

Si és així, i no teniu el PowerPoint instal·lat, no us amoïneu, Windows acostuma a incloure un visor de presentacions. De totes maneres, si no el teniu es pot descarregar de manera gratuïta.

Aquí us deixo un enllaç per descarregar el visor de presentacions del Windows.

Visor de presentacions de PowerPoint 2007

Però abans d'instal·lar res, assegureu-vos bé que no el teniu instal·lat, que tampoc vull que aneu pel món descarregant tot el que trobeu, encara que us hagi donat jo l'enllaç.

Ara només us resta tancar el programa i anar a la carpeta on heu desat la presentació. Obriu la còpia de la presentació automàtica, serà la que finalitza amb extensió .ppsx, a més la icona serà diferent.

Amb el Windows les icones es veuen diferents en funció de quin tipus de presentació es tracti.

El resultat a de ser que comencin a aparèixer les vostres imatges a pantalla completa i, si tot surt bé, amb la música de fons.

Us deixo l’enllaç a la meva presentació d’exemple perquè veieu com hauria de ser.

la meva presentació

Espero que us hagi estat d’utilitat i no oblideu que em podeu escriure si us sorgeix qualsevol dubte.

Ens veiem a classe!